Aixecant només al cap podia veure a tots els treballadors de l’oficina. Feia ja quinze anys que els observava mentre feia meticulosament la seva feina. Si en Pere arribava a la cafetera en quinze segons i no vint, era perquè quelcom en el projecte que el tenia ocupat no rutllava. En aquests casos ell s’aixecava per anar a fer un cafè, en Pere li parlava de les seves preocupacions per acte seguit veure-ho tot des d’una perspectiva més positiva. En Joan, que si arribava amb el maletí de pell marró era perquè tenia una cita després de la feina i l’endemà voldria anar a dinar per explicar-li tot amb pels i senyals. La Cristina, sempre tan atabalada i amb un munt de correu que ell li ordenava per prioritats. La Mariona, a qui tan atentament escoltava quan li parlava dels seus problemes, inquietuds i motivacions. Ell era l’Enric i feia una mica de tot. Respondre trucades, organitzar meetings, repartir el correu, comandes, factures i fora d’hores d’oficina tocava el violí.
Aquell matí la Mariona va arribar quinze minuts més tard de lo habitual. L’Enric la va seguir amb la mirada mentre es dirigia cap a la seva taula tot recargolant-se el cabell amb la mà dreta. S’havia tornat a barallar amb el seu xicot. ‘No es mereix passar per tot això’, pensà mentre li escrivia un d’aquells correus electrònics que sempre la feien somriure. Aquell dia però, la Mariona continuà amb els mateixos ulls tristos, només li demanà d’anar a fer un cafè en sortint de la feina. Se la veia realment preocupada. Ell com sempre acceptà sense pensar-ho dues vegades. Aquell vespre hi havia una prova per entrar a l’orquestra filharmonia de Barcelona, necessitaven un violinista. Havia estudiat i treballat de valent durant tota la seva vida, practicant dia si dia també. Tot i que havia renunciat a moltes coses tot perseguint el seu somni, mai se’n havia penedit. ‘Les proves són fins les nou i hem quedat a les sis. Tinc temps de sobra’, pensà.
Com sempre, s’assegué a la taula del racó, al costat de la finestra. Mentre esperava observava la gent que passava pel carrer, la gent del bar. Havien passat ja dues hores i la Mariona encara no havia donat senyals, ni havia passat pel bar ni responial es trucades. Esperà mitja hora més i finalment donà la cita per perduda. Pagà i marxà corrent cap al teatre nacional. Les nou i quart, massa tard. Tot i que fora encara hi havia un munt de gent, l’horari de proves havia passat. Mirà el mòbil. Només tenia un correu del cap de l’oficina. ‘Estic molt content amb la feina que has realitzat per nosaltres durant aquests anys. Hem sap greu no haver-me pogut acomiadar en persona. Molta sort en el futur que t’espera’. Feia quinze dies havia decidit prescindir d’ell per retallar costos. Sol, enmig del carrer, sense feina i sense haver pogut participar en les proves s’encaminà cap a casa. ‘Segur que ella ha arreglat les coses amb el seu xicot i ara és feliç’, es digué a ell mateix mentre dibuixava un somriure que per un instant va amagar la buidor que sentia dins.
L’endemà a l’oficina, en Pere va anar a fer el cafè tot sol, la Cristina tenia el correu desordenat sobre la taula, en Joan no va poder explicar la seva cita a ningú i la Mariona que encara es recargolava el cabell amb la mà dreta, no va rebre cap correu. No va ser fins aquell moment, que van mirar al seu costat i no van veure-hi ningú. S’adonaren del suport incondicional que sempre els havia donat l’Enric. Ell sempre hi era sense ésser-hi, era d’aquelles persones que no en notes la presència però si l’absència. Mai havia demanat res i sempre havia procurat pel be de tots. Es miraren els uns als altres, desorientats i pensant que realment no sabien ni s’havien preocupat mai per saber res d’ell. Llavors recordaren que feia dues setmanes els havia dit que plegava. Tots estaven massa capficats amb les seves coses i no hi havien pensat mes. Com s’ho feia ell per sempre trobar un moment per tots? Què devia estar fent en aquell moment?
L’Enric es llevà i es posà a tocar el violí, era lo únic que necessitava per trobar-se a si mateix, per ser feliç. Va ser a l’hora de dinar, quan tot mirant el TN escoltà la noticia que li canviaria la vida. Degut a la gran quantitat de gent que s’havia presentat a fer les proves de violinista havien decidit allargar-les un dia mes. No es podia creure el que estava escoltant. El cor li anava a cent. Posà el violí dins l’estoig i enfilà corrent cap al metro que el portaria al Teatre Nacional. Per fi tenia l’oportunitat que sempre havia esperat, el seu somni i il·lusió a un pas menys. Era la recompensa d’haver fet les coses ben fetes, de forma altruista i pensant en els demés abans que en ell mateix? Tampoc ho hauria sabut fer d’altre forma, així era tal i com li sortia del cor.
‘Enric Buixeda’, van cridar. Era el seu torn. Amb el violí a la mà s’encaminà amb pas tranquil cap al mig de l’escenari i començà a tocar.